Author: rpiserra@gmail.com
GZMedia,la fábrica mes gran de vinils al mon
GZ Media,empresa situada a la República Checa edita LPs,CDs,i DVDs,i disenya i distribuieix material grafic.
La empresa,a prop de Praga,no té competencia a nivell mundial en la fabricació de discos de vinil desde al any 1951.
Seguells discografics de Indie pop fins a grans industries com Sony and Universal Music Group(U2,David Bowie,Nirvana),confian en GzMEDIA,perque editen als discos dels seus artistas o reedicións de rock.
Al seu volumen de producció de discos,va ser 13.000.000 unitats/anuals al any 2013.La cifra representa al 50% de la producció total,mentres que,l´altre meitat es al sector del paper i al embalatge.
La empresa té 1.700 treballadors en plantilla.
Zdenek Pelc, manager de la empresa diu que cada setmana envía 12 toneladas de discos a San Francisco,USA.
Jana Březinová,del dpto. de producció,diu que durant la temporada de nadal i,sobre tot,al “record store day”,es quan tenen las comandes mes importants del any.
Al any pasat,la empresa va editar en vinil,tota la discografía dels Rolling Stones,i va ser un gran reconeixement, per al grau de masterització del vinil y per al diseny de las portadas.
Una caixa que contenía 32 discos,amb portadas iguals als originals.
”La edició de només 15.000 unitats numeradas,es vá vendre només als clubs de fans de tot al mon,sense arribar cap vinil a les botigues”,diu Zdenek Pelc.
Zbynek Lebr,cap de departament del laboratori acustic explica com es fá la grabació de un master disc.
Al client envia las sevas grabacions amb format digital,llavors al ordinador reprodueix a velocitat de temps reial i amb una agulla de diamant es talla al disc master de platí.
Per la fabricación dels vinils,GZ fá servir la técnica del DMM(Direct Metal Mastering),que consisteix en sumergir al master disc a un bany galvanitzat.
A continuació,fican al master de nickel dins una prensa i es prensan,un per un,als vinils amb pasta de plastic negre.
Un sol master nickel,pot fabricar fins a 500 LPs.
Al laboratori acustic,aplican un software(Vinil Virtual Mastering),que analitza amb precissió als surcs i optimitza al talls adecuats per aconseguir una durada exacta i un nivell de só adecuat.
Zdenek Pelc,va ampliar la seva fábrica al pasat estiu,i pensa que aquest revival per als discos de vinil no es només una moda,i que durant als proxims 3 o 4 anys,tindran un aument a la producció.
Música de alta resolució a 24 bit
La companyia PONO, impulsada pel músic Neil Young, ha tret al mercat un dispositiu reproductor de música d’aspecte semblant a un IPod. La gran diferència està en que conté arxius de música sense compressió d’una qualitat fins i tot superior a la del CD-DA, en lloc dels coneguts arxius MP3.
“Pono”, a més, ofereix una botiga on-line on es pot accedir a un ampli catàleg de música amb aquestes característiques, a un preu poc superior a les descàrregues de iTunes. Així dons,que significa la música a alta resolució?
Quan la música es de alta resolució,vol dir que el seu bitrate es a 24 i la frequencia de muestreig 96 Khz,mentres que als cds,tenen 2 canals de PCM audio a 16 bit i 44 khz.
Però, que fa que aquests arxius siguin especials?
Cadascun dels dos canals estèreo de les peces musicals està digitalitzat a una freqüència de mostreig de 96 KHz (o mostres per segon) i amb una profunditat de 24 bits per mostra. Si ho comparem amb un CD-DA, aquest te una freqüència de mostreig de 44100Hz, i una profunditat 16 bits.
Els arxius no utilitzen cap còdec de compressió.
i on notarem la diferència?
Per a poder respondre aquesta qüestió hem d’analitzar dos fenòmens independents:
El teorema de Nyquist ens diu que la freqüència màxima que pot codificar un arxiu digital quedarà limitada a la meitat de la freqüència de mostreig. Així dons, un CD digitalitzat a 44100Hz podrà reproduir freqüències de so fins a 22050Hz, a diferència del nostre “PONO” que podrà reproduir freqüències de fins a 96000/2, es a dir 48000Hz. Aquest valor és molt superior al marge de freqüències audibles per a qualsevol persona.
El número de bits determinarà el màxim marge dinàmic possible. Això condiciona la diferència entre el so més dèbil i el so més fort de l’enregistrament sonor. Una forma fàcil i ràpida de calcular el marge dinàmic, és afegint 6dB per cada bit. Així dons un CD a 16 bits tindrà un marge dinàmic de 96dB, i el nostre “PONO” s’acostarà als 144 dB. Tenint en compte que la nostra oïda accepta marges dinàmics de fins a 120 el nostre “PONO” supera amb escreix les perspectives del millor enregistrament HiFi.
Altres webs com hdtracks.com, tenen al seu catàleg cançons a 24 bit. Per a poder evidenciar aquestes prestacions caldrà dues coses:
Que l’enregistrament original “master” tingui dinàmica i una bona resposta en freqüència.
Que l’equip de reproducció sigui capaç de respondre a aquestes altes prestacions. Per que això sigui possible, tots els elements de la cadena de reproducció han de ser d’alta gama: Convertidor DAC, preamplificador, amplificador de potència, i finalment els altaveus. La qualitat de la reproducció quedarà limitada pel pitjor dels dispositius de la cadena.
Aquestes plataformes pretenen invertir una tendència generalitzada a comprimir els “masters” dels enregistraments limitant les seves dinàmiques. Aquesta tendència s’ha agreujat els últims anys donant nom a l’anomenat “Loudness War”. Les companyies estan començant a recuperar i reeditar “masters” enregistrats fa més de 20 anys, quan encara la dinàmica era un valor afegit i preuat d’un bon enregistrament.
Aquí teníu la mateixa cancó grabada a 16-44 i 24-96.
Nirvana-“Smells like teen spirit” 16-44
Nirvana-“Smells like teen spirit” 24-96
Escoltant els dos enregistraments poden apreciar una diferencia de qualitat entre la cançó gravada a 16bits 44Khz amb la mateixa cançó gravada a 24bits 96Khz.
Especialment la guitarra, la veu i al baix es perceben amb molta més intensitat degut a una major dinàmica.
Las imatges de l’espectrograma “mur de so” causat per comprimir la música durant la masterització. (fixeu-vos en les franges taronges que ens indiquen els valors d’intensitat superior). Això es un clar exemple de “Loudness War”.
Si durant al procés de masterització no es manté DR (dinàmic range) alt, no notarem la diferència entre suports i formats amb limitacions dinàmiques més grans (CD, mp3, i vinil)
A continuació tenim 2 cançons idèntiques gravades amb freqüències de mostreig diferent:
-King Crimson-In the wake of Poseidon(UK 24 bit 44khz),cancó “Peace a Theme”
-King Crimson-In the Wake of Poseidon (E.G.Reissue(1987)-Remastered (24-bit 96khz),cancó “Peace a Theme”
Escoltan las 2 cancons de alta resolució a 24 bit i com diu la teoría de Nyqvist,es dificil apreciar una diferencia de só,només per una diferencia de frequencia de muestreix(44 khz al costat de 96 khz).
Observan las imatges amb forma de ona,veig que la cancó gravada a 24-96 va ser normalitzada i,per tant,la guitarra,la veu i al baix,se escoltan amb molta més intensitat.
Referent al Dynamic Range,la cancó gravada a 24-96,té un DR 10,per causa que el álbum es una reedició de EG records,mentres que la cancó gravada a 24-44,té un DR 11,perque al disc es original,i al seu master es de primera generació.
Aquest LP dels Pink Floyd,va ser enregistrat a 24 bit.
Pink Floyd-The Dark Side Of The Moon(73)GER.Orig.LP QUAD 24-96
Gracias a Marc Dalmases,técnic de Imatge i Só,per colaborar en aquest post.
Popol Vuh – Affenstunde
Popol Vuh could easily have fallen into the “experimental” catagory of pretentious novelty that John Cage and other early electronic artists fell into if it weren’t for one thing: heart. Take some of the most daring and radical music ever written and add emotion, spirituality, and sincerity, and you have Popol Vuh.
Popol Vuh was formed in 1969 in Munich, Germany by classically trained musician/composer Florian Fricke. The band emerged during the now-legendary German Krautrock scene which also spawned pioneering artists such as Tangerine Dream, Ash Ra Tempel, Kraftwerk, Cluster, Neu! and Klaus Schulze. While the above bands initially used traditional rock instruments to create their ‘electronic’ sound, Popol Vuh was a different creature all together. Florian Fricke, having come from a wealthy family background, was among the first musicians to own a Moog synthesizer in Germany (pre-dating Tangerine Dream’s Moog acquisition by four years). It is this instrument which became the primary vehicle for Fricke’s early musical excursions.
Popol Vuh’s debut album “Affenstunde” (German for “Hour of Monkeys”) was released in 1970 and became an instant attraction because of its originality and innovative use of electronics. The band line-up for the album consisted of Fricke and long-time friend/producer/engineer Frank Fiedler operating the Moog along with Holger Trulzsch providing a vast array of percussion instruments.
The album’s opening suite, “Ich Mache Einen Spiegel”, is divided into three parts beginning with “Dream Part 4″. The track opening with sounds of rippling water before a splash gives way to chriping bird sounds and probing outer-space rhythms all created on the Moog. This first part continues in this fashion throughout its nearly 9-minute duration and becomes more dense as it progresses. The stereo-panning of the ‘space’ sounds are an awesome treat with headphones.
“Dream Part 4″ segues into “Dream Part 5″ with a swooshe of white noise giving way to a barrage of solid percussive rhythms from Trulzch. There is an occasional steeldrum sound provided from the Moog but for the most part, it’s layer upon layer of harsh jagged percussion. The overall tribal effect is not too dissimilar to listening in on a drum circle in the parking lot at a Grateful Dead show.
Once again, a segue is provided from this track to next, the humorously titled “Dream Part 49″. Compared to the respective spaciness and harshness of the previous two parts, “Dream Part 49″ is a releatively calm meditation of misty tones and drifting chords. There is a slight Indian-style drone to this piece along with what sounds like a distant foghorn created with the Moog. A calm closing to a dynamic opening suite.
The next piece on “Affenstunde” is its title track clocking in at an epic 18:30. The track opens with the sounds of a crackling fire which in turn give way to loud percussion rhythms and bizarre electronic overtones. Six minutes into the piece, the chaos settles into a tamboura-like drone accompanied by light percussion and a whistle-like synth lead from Fricke. This raga-dance carries the piece to its finish.
This is a brilliant and timeless album of innovative electronic music from one of its early masters.
An Essential Title!!
Track Listing
A1 Ich Mache Einen Spiegel: Dream Part 4 8:40
A2 Ich Mache Einen Spiegel: Dream Part 5 4:50
A3 Ich Mache Einen Spiegel: Dream Part 49 7:35
B Affenstunde 18:57
Credits
Artwork By [Cover Design Help] – Heiner H. Hoier, Heinz Lukasz
Artwork By [Cover Design] – Bettina, Steffen
Composed By, Arranged By – Popol Vuh
Mixed By [Synthesizer – Mixdown] – Frank Fiedler
Percussion – Holger Trülzsch
Producer – Bettina Fricke, Gerhard Augustin
Synthesizer [Moog] – Florian Fricke
El meu equip HI FI