Fa gairebé quaranta anys d’aquella nit del 25 de setembre de 1988. Siguem sincers: la memòria és un mecanisme traïdor i, alhora, una eina que ens impulse a reconstruir el puzle de la vida viscuda. Els detalls concrets de la Barcelona d’aquells anys de joventut se m’escapen entre els dits. Qui més qui menys es deixava portar pels carrers d’una ciutat en desconstrucció preolímpica. Són les festes de La Mercè. Riades de gent comencen a omplir la plaça de la Catedral. Molts tenien clar per què hi eren; altres estaven de pas. Fins que va sonar quelcom sublim i la plaça es va transformar. Un individu prim, alt, sol davant de l’escenari. El públic a prop, entregat des de la primera nota.
Afortunadament, no havien nascut els inventors de la infàmia narcisista que ha reconvertit mans i cervells en augments cibernètics. Ja saben, el modern virus dels mòbils i les xarxes socials. Però tornem al que importa. Aviso: ni soc crític musical ni expert en rock progressiu. Al Peter Hammill l’havia sentit. M’agradava. I el grup que va fundar, Van der Graaf Generator. Un concert gratuït en un lloc emblemàtic com la Plaça de la Catedral? Quina oportunitat! I pensar que l’estiu de l’any següent un altre Peter, en Gabriel (el Piti, entre nosaltres), un altre col·lega de la moguda progressiva, ens va regalar un megafestival com el WOMAD a la Ciutadella! Una perla desaprofitada per la falta de promoció.
Van De Graaf Generator – Refugees
És una crònica honesta i personal, 40 anys més tard dels fets, des de la humilitat d’un aficionat i des d’una memòria que funciona per emocions, no per dades enciclopèdiques. Hauria de veure el concert per recordar les peces i com va executar el seu talent, perquè amb l’àudio no n’hi ha prou; es perden moltes percepcions, gestos i interaccions que són tant o més rellevants que el so en un directe íntim com aquell, malgrat haver-hi milers de persones. El que sé del cert és que va ser una vetllada excel·lent i irrepetible, d’aquelles que et marquen encara que no hi tornis mai més. La nostàlgia es viu, es completa la peça del puzle i es continua caminant.
PURE, Presents Peter Hammill
PURE,with Howard Thompson- POTCASTS
https://podcasts.apple.com/us/podcast/pure-presents-peter-hammill/id1843951112?i=1000737898426
Doncs en Hammill, segons la memòria no esborrada, aquella nit va produir un impacte indescriptible. Pell de gallina. Davant les inalterables pedres de la Catedral, recordo com el silenci va apoderar-se de l’espai. En Hammill, a pèl, sense la muralla de so de VDGG, va provocar una catarsi comunitària. Aquella veu indòmita, salvatge i alhora fràgil, va fer emmudir fins i tot els que corrien cap a un altre espectacle. Recordo especialment els moments a cappella, quan feia de banda la guitarra o el piano. Per feina, sovint carregava una petita gravadora. No vaig poder estar de donar-li al REC, intentant atrapar el magnetisme sonor, la màgia de la seva veu. Com una de les primeres fotografies que mereixen ser conservades per sempre per enriquir la memòria. Malauradament, la tecnologia o la falta de cura amb algun dels trasllats va fer desaparèixer aquest tresor. La nostàlgia de temps passats als llimbs. Ara, els que no van viure aquests moments diuen que tenen anemoia.
Què ha quedat avui d’aquella música progressiva que feia bategar en especial als anys setanta i es va adaptar als vuitanta? En una era de consum ràpid, amb els diabòlics algorismes que regeixen els nostres gustos com abans ho feien les ràdios, el rock progressiu roman com una resistència recòndita, per a iniciats i per a aquells que volen descobrir què coi fèiem aquells anys!, i descobreixen una música complexa, visceral, que expandeix els sentits com només ho sap fer en Hammill o King Crimson i tants altres talents incombustibles al pas del temps. És una música per escoltar amb atenció, sense artificis digitals pel mig que intercepten el “flow”. Encara gràcies, altres entusiastes fa anys que recopilen aquestes meravelles. No vagi a ser que el Gargantua digital trituri els discos com estan fent amb els llibres d’ocasió per alimentar el monstre de la mal anomenada intel·ligència digital. Cretinisme digital, més aviat. Per molts anys, rock progressiu. Vau fer molt bé la vostra feina.
PS. Joan Carles Ambrojo, (Periodista,videógraf, i realitzador de documentals)
Peter Hammill-En directe a la Catedral, Festes Mercé (25-09-88) WAV 16 bits,
(Font original,enregistrament de cassette)
